Un sopar de pa amb oli nacional amb olives de Sóller amalgamat amb les peticions i anècdotes dels seus seguidors demanant que els Ocutls tornin a les places dels pobles mallorquins. Aqueix és el detonant del perquè quatre companys, un altre cop a contravent, decideixen de nou tornar a pujar junts a un escenari.
Després d’un bon grapat d’anys en estat de letargia, els Ocults tornen al seu particular país petit i ho fan amb la formació que va viure l’època daurada del rock català amb els germans Toni i Jaume Nicolau al capdavant i flanquejats per Biel Ferrer i Carles Grimalt.
La banda, conscient que sa bruixa Pilar ja deu tenir infants, prepara un repertori amb les seves cançons més conegudes per viure més i amb més intensitat el record de melodies com «qui l’agafa és seva» o «jo tenia una caseta a Mallorca».
Això va així, com diuen ells mateixos «volem festa als escenaris i volem sentir el públic ben a prop». Els Ocults ho tenen clar, «no en volem cap que no sigui dels nostres, no en volem cap que no vengui a pasar-ho bé» i és que aquesta formació musical, sempre ha estat sinònim de festa mallorquina.
